_ML09602

Foto: Miguel Lorenzo

 

Per Joan Romero

L’horta de València llangueix. És poc més que un paisatge cultural en procés de tematització sobre el qual s’ha construït, sobretot des de mitjans il·lustrats urbans, un discurs proteccionista que en el context actual té escassa viabilitat. L’horta de València que ara coneixem és el resultat d’una manera de viure que va deixar d’existir fa dècades, el resultat d’un grup humà d’agricultors portadors de sabers locals que durant segles feren possible una organització del territori, uns models d’explotació i una classe d’hàbitat que no poden perviure en aquesta nova època. La seua supervivència només és possible des d’un nou paradigma que pose en relació desenvolupament local, producció sostenible d’aliments, consum local, salut i gestió sostenible de recursos i garantia de preus justos per als agricultors. Insistir en la construcció d’un discurs urbanita centrat en la importància de l’horta com a paisatge cultural no sols és parcial, sinó que està abocat al fracàs o a la melancolia.

L’horta mereix ser protegida pels seus valors històrics, culturals, ambientals i com a reserva estratègica per a produir aliments convencionals i ecològics. Poques ciutats europees disposen d’entorns periurbans tan singulars, valuosos i estratègics com la ciutat de València. Tan sols pot perviure a partir de l’aposta per un nou model productiu en què la peça essencial siguen els agricultors. Sense agricultors no subsistirà, i no hi haurà agricultors sense un model productiu assentat en una agricultura de proximitat que siga rendible i capaç de transitar des d’una orientació tradicional cap a un nou model agroalimentari liderat per una nova generació d’agricultors. Si s’insisteix en el fet que siga territori de les classes mitjanes urbanes, en espai tematitzat per a ser visitat, en territori a què per força es vol fer depositari de referències romàntiques o idíl·liques pels que no tenen relació física o jurídica amb aquest territori, els espais periurbans que encara persisteixen en un estat raonable desapareixeran inexorablement. La profunditat dels canvis, la prosaica realitat del dia a dia d’aquests cobejats espais periurbans que no tenen instruments d’ordenació i de gestió a escala metropolitana, la falta de perspectives d’aquests territoris per a usos agrícoles o la mera absència de relleu generacional, aconsellen una acció decidida i diferent de les que s’han mamprés fins ara.

La seua (des)protecció, igual que altres hortes menors del litoral mediterrani, obeeix a diverses raons, però algunes són més importants que altres: absència d’iniciatives polítiques d’ordenació territorial coherent a escala regional i local, falta de dispositius institucionals eficaços de coordinació a escala metropolitana, final d’un model socioeconòmic que les va mantenir vives i escassa cultura territorial.

L’horta ha participat dels mateixos processos de dispersió d’activitats econòmiques i residencials ocorreguda a les grans àrees metropolitanes espanyoles durant els últims anys: expansió caòtica i massiva de l’urbanisme residencial, localització desordenada d’activitats industrials i de servicis, especulació del sòl i degradació mediambiental són la conseqüència visible de l’absència de planificació a escala metropolitana; de la incúria i inhibició de les administracions autonòmiques concernides, que, fent desistiment de les seues competències en matèria d’ordenació del territori, no han volgut establir marcs d’ordenació i gestió a escala supralocal; de la voracitat de desenes de corporacions locals que no han reparat en les conseqüències irreversibles del procés, i de l’absència d’una aposta decidida per fer dels agricultors una peça fonamental d’un model de producció i de consum diferent. La superfície tradicional s’ha reduït en més de la meitat. La major part de les séquies de les hortes han reduït el seu perímetre regat de tal manera que en alguns casos ja és testimonial. Els nivells de contaminació són elevats. La dotació d’infraestructures i equipaments ha significat també una reducció notable de l’espai productiu. Una dada il·lustra clarament el procés: al començament de 1960 l’horta tradicional de València ocupava 20.000 hectàrees, mentre que hui amb prou faenes conserva, en un estat acceptable, un poc més de la quarta part amb garanties de conservació si hi ha actuacions immediates i eficaces. Queden únicament, sobretot a l’àrea periurbana del nord de la ciutat València, alguns espais d’horta que mantenen en conjunt el seu alt valor cultural, paisatgístic i agroecològic.

Però el problema fonamental radica en les incertes expectatives per a l’activitat agropecuària. La falta de rendibilitat de moltes collites, la creixent inseguretat i els episodis de vandalisme, el desconcert d’uns titulars d’explotació envellits i amb dificultats per a transmetre l’explotació a un familiar directe més jove, i la reducció de l’avantatge comparatiu derivat de la proximitat a un gran centre urbà respecte a altres produccions hortofructícoles industrials que ara hi arriben sense dificultat, fan que moltes explotacions s’hagen orientat cap a la introducció de conreus, com els cítrics, que permeten externalitzar els treballs, practicar l’agricultura a temps parcial i així mantenir un patrimoni en expectativa de ser venut com a sòl urbà o industrial.

De diagnòstics no en falten. Es disposa fins i tot de referències que, sense obligar d’una manera imperativa, sí que pretenen incorporar una nova cultura del territori i altres formes de protegir i gestionar aquests espais tan vulnerables. És el cas, per exemple, del Dictamen del Comité Econòmic i Social Europeu sobre agricultura periurbana, de la legislació bàsica estatal sobre el desenvolupament rural sostenible i d’altres directives comunitàries, i també d’iniciatives orientades a la protecció i gestió de paisatges culturals europeus que el Regne d’Espanya ha fet seus. Però cap govern democràtic ha pres fins ara una sola iniciativa eficaç a escala metropolitana. El Pla d’Acció Territorial de Protecció de l’Horta de València ha sigut l’últim fracàs.

Però el temps dels estudis i dels diagnòstics ja va passar. Coneixem bé els quatre processos convergents que comporten una amenaça per a l’horta: contaminació, traçat d’infraestructures, expansió desordenada de l’espai urbà i pèrdua de rendibilitat i escasses garanties de relleu generacional en les explotacions. Ara es tracta de passar de les paraules als fets. En primer lloc, el retrocés serà irreversible si no s’impulsen plans territorials a escala metropolitana que establisquen regulacions detallades de protecció especial per a sòls agraris d’alt valor agrícola patrimonial i paisatgístic. Aquesta és una condició necessària i és possible sense perdre el respecte a l’autonomia municipal. En segon lloc, si no es fa una política territorial supramunicipal, cada municipi adoptarà, com fins ara, les seues pròpies directrius i el planejament del sòl, i cada unitat de les diverses administracions competents, les seues. El resultat serà senzillament caòtic.

És imprescindible tenir un marc legal que permeta l’impuls d’un pla territorial metropolità que coordine el planejament municipal futur com a condició necessària. Això implicaria a més desplegar polítiques metropolitanes de depuració integral d’aigües, control d’abocaments, plans de modernització del regadiu tradicional, iniciatives de coordinació de polígons industrials o d’establiment de servicis.

En segon lloc, i com a condició suficient, cal impulsar iniciatives des de l’esfera pública que facen possible que l’activitat agrícola siga una opció viable per als nous agricultors. En relació amb aquesta qüestió central, no s’haurien d’oblidar de dues coses essencials per a una protecció futura d’aquests espais: que qualsevol política pública s’ha de mamprendre comptant amb el consens i la cooperació dels agricultors, i que qualsevol iniciativa orientada a afavorir l’estabilitat de les explotacions ha de garantir la rendibilitat d’explotacions agropecuàries, introduir mecanismes econòmics de compensació per a les explotacions que s’hagen de mantenir pel seu valor territorial, cultural o paisatgístic, i afavorir altres activitats complementàries en aquests espais rurals. L’agenda possible és molt àmplia: plans incentivadors d’agricultura i ramaderia biològica i saludable, plans de reducció d’abonaments nitrogenats i de tractaments de productes fitosanitaris, creació de marques de denominació, impuls a noves formes i figures contractuals amb els agricultors, plans de rehabilitació de patrimoni rural, de la xarxa de camins i d’elements del sistema hidràulic, plans efectius de reducció de la inseguretat i contra el robatori de collites…

Encara estem a temps de reconduir processos que porten a un escenari tendencial molt advers. I hi ha possibilitats de futur: des de l’agricultura convencional i l’agricultura i la ramaderia ecològiques, orientades a la demanda urbana pròxima, fins al turisme rural. Però en molts altres casos la funció social que es demana als agricultors serà diferent de la tradicional. El retrocés de l’horta o, encara més dramàtic, la seua desaparició, seria l’expressió del fracàs col·lectiu d’una societat que hauria dilapidat en poc de temps no sols una herència secular de recursos, de sabers i de civilització, sinó que s’estaria negant la possibilitat de comptar amb espais estratègics per a la producció d’aliments d’una manera sostenible i segura. Per això és necessari que els poders públics suggerisquen camins pels quals potser es podrien orientar polítiques públiques eficaces, coherents i sostenibles, alhora que és imprescindible un major grau d’informació i de conscienciació de la ciutadania.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 7 15 ?